THE BELTRAN BROTHERS!

img_3568

Per tancar l’estiu ens quedaven dos coses. La primera, que els nostres cosins Sara i Pau ens explicaren quins són els ressons que romanen després de més d’un mes d’haver tornat. I Àngel és qui ho captava tot a través de la càmera. 

La segona cosa que ens fa sentir que l’estiu ja se n’ha anat, és que jimg_3795a ens hem acomiadat al Sr. Bisbe i a Toni Borràs, Delegat de Missions. Agraïm molt la seva visita, que una vegada més ens fa sentir, que l’església és també la nostra família. Podeu llegir la crònica en la pàgina web http://bisbattortosa.org/cronica-de-la-visita-del-sr-bisbe-i-el-delgat-de-missions-a-maria-i-roger/


I un jardí on s’hi pugui ballar…

Al pocs dies d’arribar Maria i Roger ens proposen anar a visitar a Micaela. Hem escoltat parlar tant d’ella que ens il·lusiona molt conèixer-la i poder compartir eixa retrobada. Durant el camí per la carretera internacional que ens portarà allí, no puc deixar de fer preguntes.

Me n’adono que, com que tenim els ulls tan acostumats a certes comoditats i a tantes estructures pròpies i rígides, en un inici la realitat que trobo a Haití em fa sentir una gran sensació d’irrealitat.

Haití no deixa indiferent. Terra pobra i senzilla. Terra desforestada i fràgil, oblidada dins la seua pròpia casa. Terra que s’esquinça amb la tremolor de la injustícia. Terra de contradiccions.

img_0168

Busco dins la meua motxilla una mirada completament neta, alliberada de prejudicis i capaç de comprendre la complexitat del que tinc davant. Però no la trobo…

Descidisc quedar-me amb la que ja tinc, encara que sé que té filtres i idees preconcebudes a les que no puc renunciar. “Intentaré, al menys, mantindre la mirada desperta a allò que trobaré”, em dic.

Son tants els contrastos, la incomprensió, les preguntes…

Després de travessar el riu i fer el recorregut en moto pel pedregós camí, arribem a casa de Micaela. Ningú sabia que anavem, no hi ha manera d’avisar, però, tot i així, en quan ens veuen ens fan passar de seguida.

img_3603

Per a mi eixe gest continua semblant-me tant sorprenent com valuós. Són moltes les cases que ens han obert les portes de bat a bat durant el viatge. Cases que nosaltres tancaríem sempre en varies voltes de clau, amb portes resistents i espiells per poder decidir abans d’obrir a qui deixem entrar a casa.

I una vegada dins… les cases diuen tantes coses de la vida de les persones que hi viuen…

Quan travessem l’entrada i arribem a la zona exterior de la casa de Micaela, moltes preguntes s’arremolinen dins el meu cap.

img_0288

Veig rostres de xiquets i xiquetes de diferents edats i només una xica adulta. Micaela no està allí, aniran a avisar-la per a que vinga, però no sabem quan tardarà. “I ara? Què fem mentre esperem?”. Busco a la meua motxilla paraules que ens ajuden a apropar voreres, a parlar de qui som cadascú o simplement a parlar d’alguna cosa, del que siga, per  tractar de plenar eixe silenci. Les busco però no les trobo. “És possible parlar-nos sense una llengua comú?”, penso.

Son tantes les vegades que fem de les paraules un escut davant la incomoditat dels silencis…

Però sense dubte hi ha silencis tant necessaris com les paraules. Silencis que permeten deixar espai per a l’essencial. Haurem oblidat eixa senzilla veritat, en el nostre món ple de presses i sorolls?

De sobte Maria comença a mostrar unes imatges de l’última vegada que van estar allí amb ells. Es fa un rogle, alguns s’apropen a mirar amb interès,  somriuen, s’assenyalen, viatgen amb els records…

Quan d’imprevist es posa a ploure, ens amaguem ràpidament dins d’una xicoteta cabanya que fa de cuina. Un senzill joc amb una pilota es converteix en l’excusa ideal per a continuar “parlant-nos”. El recorregut de la pilota va creant fils invisibles en l’aire que ens uneixen a uns i altres. No és això el que passa quan ens relacionem? Fils invisibles que ens van unint amb els demés.

img_0201

Quan tinc la pilota entre les mans, abans de llençar-la, miro a un altre i la faig volar en la seua direcció. Després, seguint-la amb la vista, continuo atenta als gestos dels demés, a l’espera de que algú em mire de nou i me la torne a passar. Tan senzill i tan simbòlic al mateix temps.

L’espera de Micaela s’ha anat fent dolça… És cert que no estem parlant, o, més bé, no estem parlant amb paraules, però anem deixant parlar als ulls, a les mans, als gestos i als rostres.

I, si tanco els ulls, només escolto el soroll de la pluja i dels riures. Hi ha acàs sorolls més màgics que eixos? I me n’adono, amb els ulls encara tancats, que no som tan distints. Que no ho som, quan som capaços de mirar-nos i de parlar-nos amb els ulls i amb el llenguatge del cor.

Micaela arriba, per fi, amb un somriure. S’escolten veus que l’anomenen una i una altra vegada. Roger l’agafa en l’aire i, ell i Maria, la miren en una tendresa i una estima que no entén d’idiomes, de colors, ni de cultures.

img_0282

Uns ulls que estan ja plens d’històries, de persones, de records, de noves preguntes, d’esperances, d’agraïment. I cors que també són ja casa de molts, que obrin les portes per deixar-se parlar per aquells que es van trobant pel camí.

De sobte me n’adono que, sense comprendre molt ve com, la casa de Micaela s’ha plenat de gent.

I com en la cançó l’Arquitecte, que ens ha anat acompanyant durant el viatge, penso en cada casa que ens ha anat obrint les portes i també en eixa que anem construint cadascú de nosaltres.

Gràcies Maria i Roger per obrir-nos la vostra, tan plena de llum.

Que la nostra tinga…

… un portal que convidi a passar.

I un jardí on s’hi pugui ballar.

 I deixar que a la tarda entri el sol.

Una casa on hi capiguem tots.

 

Sara,

img_3484


Ad ventura (segona part)

El temps ha anat seguint el seu camí i la volta a la rutina s’ha fet inevitable. Tornem al nostre punt d’equilibri estable, el de la realitat surrealista, lluny d’aquell irrealisme tant real. El cafè amarg de capsuleta em segueix recordant cada matí aquell “treballem més per desenvolupar noves sensibilitats”. Em segueix sorprenentimg_4303 la nostra capacitat d’acostumar-nos a allò inacostumable. I seguint amb la inèrcia (in)humana de voler tenir sempre el que no tenim, l’amargor em porta nostàlgia de la dolçor. Aquella dolçor, no tant del cafè com de les mans que el preparaven, que ens van guiar al llarg de la nostra aventura. Però s’ha acabat l’aventura? Primer hauríem d’entendre què vol dir eixa paraula que tant ens ha acompanyat al llarg del viatge. No vull fer etimologia pedant del wikipèdia, però m’ha paregut prou curiós el significat primitiu de la paraula: ‘el que ha de vindre’. I es que té tot el sentit. El que fa del viatge una aventura és precisament el desconeixement del que trobaràs al llarg del camí. Llavors, en aquest sentit, el que hem viscut ha sigut (i és) tota una aventura.

Creus que saps què és tenir poc i tenir molt fins que arribes allí i vages on vages, en qualsevol moment, trobes cases on hi caben tots, on t’ofereixen un plat de “arrozcon habichuelas” (que pot ser seria el seu sopar) i penses en es vegades que li has dit a un invitat “et trauria algo de menjar però no tinc res”. Creus que saps el que és ser atent fins que et donen una lliçó: “La atención es ofrecer una silla y un café”. Vens d’un món on la felicitat es guanya a principis de mes, es gasta els diumenges a El Corte Inglés i es gaudeix una quinzena d’Agost, i arribes a un altre on et fas reflexions del tipus: ”Lo mejor del mundo es que estamos aquí”, ”Yo se que soy pobre, pero no me siento pobre. Cada vez que me siento en esta silla y veotodos los amigos que tengo me siento rico… Rico en felicidad”. Anar pensant que sabem i sentir que ens queda tant per aprendre ha sigut sense dubte l’aventura del viatge.

img_3962

I si tenim tant que aprendre d’ells, quin sentit té el projecte de l’escola? On està el límit entre ajudar i acompanyar? Entre compartir la teua cultura i imposar-la? Les reflexions de guagua que tant bé pareixien encaixar amb el so del vent contra la cara no van faltar. Algunes trobaven conclusió, altres pot ser no en tenen. Jo seguisc buscant-les, i cada volta que ho faig em ressona aquella frase que pot ser Sara ni tant sols recorde haver-me dit, que a mi tant se’m va clavar, i que Maria i Roger tant posen en pràctica: ”No els ensenyes a estimar, estima’ls”.Aquesta és l’aigua que rega l’arbre del projecte, un projecte que no hi pots preveure, al qual encara li queden moltes rames per fer créixer, però que de segur donarà els seus fruits. El que ha de vindre… L’aventura d’Aventura.

L’aventura no té final, però el viatge sí. A la cap i a la fi el cafè amarg i la felicitat d’escaparat són casa nostra. L’aventura no te final però la sensació de que s’ha acabat la millor part, inevitablement et fa pensar… I ara què? Pot ser si haguera fet cas del consell de Maria i escrit aquesta reflexió només tornar, aquest haguera sigut el final obert d’aquesta pel·lícula que m’estic montant al cap i tractant de reproduir en aquesta pantalla de paper. Però ara duc un mes de segona part, d’interioritzar les experiències, de trobar resposta a les preguntes i buscar-ne de noves, de compartir les reflexions, de citar a Neo, Antonio, Aquiles, Narcisa, Elías… com si de filòsofs es tractés. La vida la fa cadascú i el que cadascú viu, i pareix que un trosset de República Dominicana s’ha colat en la meua. L’aventura de la tornada.

img_3834

Pot ser els efectes especials de la segona part no siguen tant espectaculars com els de la primera, però poc a poc vaig comprenent a què es referien Els amics amb aquell: ”Tornar sempre és la millor part de l’aventura”.

Pau,img_0270

Advertisements

EN EL CAMINO SE ARREGLA LA CARGA

IMG_3647

Ja fa un parell de setmanes que van arribar els alumnes a l’escola i podríem dir que el títol d’aquesta entrada és el resum d’aquest inici de curs. Cal dir que aquesta coneguda dita popular podríem aplicar-la a cada començament de curs, però aquest any amb molta més força que anys anteriors. Primer, perquè a pesar de que a finals de juliol tot apuntava a que Aventura ja no afegiria més cursos, doncs finalment hem seguit augmentant un curs aquest any i ja tenim estudiants en sis cursos diferents (5é i 6é d’EP i 1r, 2n, 3r i 4rt d’ESO). Segon, perquè ja som 68 estudiants i no teníem aules ni espai on posar llits per a tots. Tercer, perquè hem començat el curs en tan sols 4 professors. Quart, perquè no tenim professor de l’àrea vocacional (hort, fusteria, …) i és un dels pilars de l’escola. Cinquè, perquè tenim molts estudiants de cinquè que són molt petits per anar caminant fins l’escola però a la guagua no caben tots. Sisè, …

IMG_3639

Però que millor que començar el curs i que el Director ens faci cantar a tots el “Todo Cambia” de Mercedes Sosa i tots entenguem que tot i que hagués sigut millor carregar bé la càrrega des del primer moment, aquí les coses van així o les fan – fem- anar així i no hi ha res millor a fer que posar-nos a treballar per a que la càrrega s’ajusti el més aviat possible al camí que es presenta.

Així que dos setmanes més tard, comencem a veure la llum al final del túnel, i potser aquest setmana ja pujaran els 7 professors. Els estudiants i pares del nou curs que s’ha posat en marxa, dirigits per un treballador comunitari, Vange, ja han construït dos noves aules. Tenim uns quants matalassos que de moment fan el seu paper, encara que sigui al terra per falta d’espai. I en mig de tot això, per fi la construcció de la biblioteca s’ha vist des bloquejada i li hem pogut fer una bona espenta, pel que si tot segueix el curs previst en cosa d’un mes podríem estar inaugurant-la.

IMG_3701

Dos setmanes en les que ja es sent lluny el ritme de les vacances, però que hem gaudit de sentir que entre tots hem anat “arreglant la càrrega”.

IMG_3695

També aquests dies Aventura i les comunitats han contat en l’ajuda de 3 voluntaris: l’Alba, la Maria i l’Aniol. Tres joves que han decidit compartir un mes de les seves vacances amb els alumnes i xiquets de les comunitats i han sabut adaptar-se a les diverses necessitats que se’ns han anat presentant. I també tenim entre nosaltres el Miguel i la Paloma amb els seus tres fills (Nico, Noa i Jaime). Ells van ser un matrimoni missioner d’OCASHA que van estar a Sabaneta ara fa 8 anys i aquest estiu han decidit venir de visita i donar un cop de mà en el que fes falta… així que també, els ha tocat fer de “todolegs” en Aventura.

IMG_3636

IMG_3426

I per acabar, una gran alegria. Ja no podem dir que els pares del Roger són els únics als que els agraden les sorpreses. El divendres al baixar d’Aventura, el germà de la Maria, Guille, estava esperant-nos a Sabaneta fent cafè amb gent nostra com si fos un més… Guille, quina sorpresa! Graciés!!!

14184329_10154027003484200_893415101249561282_n

Cada visita té un ‘què’ d’allò més especial!

Cada visita té un ‘què’ d’allò més especial. I els dies que hem passat en Vicent i Lupe (tios de Maria) i els seus fills (Sara, Pau i Àngel) han sigut uns dies de compartir no molt, sinó moltíssim!! I de deixar-nos impregnar de l’esperit jove, inquiet, entusiasmat, curiós, … de cadascun d’ells. No sabem si els fills ho han mamat dels pares o els pares ho han après dels fills, però fan una família, el que es diu genial.

Gràcies per fer-nos cavil·lar tant, per tantes anècdotes que ja mai oblidarem i per haver triat vindre a veure’ns, en els pocs dies de vacances junts que teníeu. Sou molt, molt especials.

IMG_3551

Aquí, les paraules dels pares…. A la pròxima entrada la veu dels joves.

En aterrar l’avió, barret al cap i mans aletejant en l’aire, sostenint un coco, ens esperen (quines ganes!) la Maria i el Roger.

IMG_3565

La guagua té lloc per a mil maletes i un grapat de culs (traseros en dominicà) que en sumen 7 en principi, però que pels camins s’engrandeix per fer lloc a tot el que demane bola per pujar.

Fruit de l’aire a les cares, la pluja als caps i el conviure a la caixa de la gIMG_9957uagua, aïllats del món, els artistes Àngel i Pau (ukelele en mà), composen “Por la carreteraaa”.

I per saciar la sed, parades als colmados per abastir-nos de fresques cerveses presidente (tamany jumbo) i sucs i refrescos autòctons (què més done un poc de mal de panxa?)

Tot açò contínuament acompanyat d’un tal “L’arquitecte” (alias “les formiguetes”) entonat per la dolça veu de Sara i que mai Els IMG_3400amics de les arts havien somiat que aplegara tan lluny.

Per camins pedregosos, rodejats de plataners i palmeres, fem cap a platges paradisíaques: Aigües transparents per fer suau l’arribada a la missió.

Inspirada en la muntanya russa més bèstia del món apareix l’empinada carretera que ens durà de Sabaneta a Aventura.

Hora i mitja de bots que gràcies al 4×4, la reductora i la valentia i destresa de Maria i Roger, ens arrimen al meravellós projecte Aventura.

Pedres, fusta, sorra, ciment, suor, esforç, algun mal de cap i dolor al llom, il·lusió, convivència i flexibilitat infinita per a torejar imprevistos i fer possible que els ambiciosos plans vagen veient la llum. Però no estan sols: vaques, porquets, gallines….mosquits i una llaaaaaarga fauna d’insectes i animalejos varios, conformen aquell fantàstic paradís.

IMG_3774

A Antonio i Neo els toca aquesta setmana cuidar del lloc, ara buit de xiquets, i ens acompanyen a taula, compartint en natros el secret del amor duradero…es como el primer café: dulce, caliente y quitando el sueño.

I les comunitats: quina Experiència…”saluuuuuudos”, abraçades, cadireIMG_3715s de colors, les cuelo un café (que si et descuides, no en tenien i l’han anat a comprar), arroz con habichuelas (no val a dir que ja en portes tres…) somriures, …i xiquets, molts de xiquets….

Arribes pensant en donar, i tornes “plenet”… Arribes pensant ensenyar i no fas més que aprendre.

Turmentes torrencials cada vesprada. Et refresquen i t’apropen més encara a les famílies que t’obrin la casa de bat a bat per refugiar-te.

Ens conten que Déu aparta els núvols de matí, per poder anar a treballar a ple sol.

Plat d’arròs que passa de mà en mà, cullera de boca en boca, i a la vora, per tot arreu, gallines, gossos famolencs, algun porquet i sobretot, xiquets.

Maria-Roger: gràcies per acollir-nos!, perquè hem gaudit els set junts d’uns dies inoblidables veient com els nostres fills disfrutaven abraçant als dominicans i als haitians, somrient, “axuxan”, i jugant en Micaela, Santa, Miguelina, Evelyn, Edwin, Chichí, Seiri i tants altres…, aprenent dels savis i humils consells dels més grans, i veient en vosaltres el model de parella tan especial.

Gràcies per donar-vos aquests anys als joves d’Aventura, per ensenyar-los en l’exemple, i des del respecte més absolut, que sí que es pot.

IMG_3446

Algunes curiositats:

  • Hem aprés que una barca (suban a la barca) és flotar sobre un tronc buit.
  • Que un taxi pot ser una moto on en pugen tres o més: sols depén de la mida dels culs, la pressa i la necessitat
  • Que la parella que perdura és com el primer café…
  • Que hi han molts colors de pell: des de-de la rubia (blanca) passant per moltes varietats de morena fins a prieta (negra).
  • Que los guineos (plátanos) me los da Dios para que los reparta.
  • Que la cançó “Por la carretera” (els artistes encara no ho saben…) acabarà sent single Platino.
  • I que colamos café vol dir: assentat que tinc tot el temps del mòn per a tú.

Vicent

” Yo no tengo nada, pero soy rico en gentes”
Així de tendre i clar s’explicava don Elías quan vam anar a visitar-lo, pujant per una estreta, pedregosa i empinada senda, fins a arribar a la seua caseta, la més alta de la comunitat de La Higuera, en una loma que sembla el “monte Tabor” de “lo” a gust que et sents allí, que et fan ganes de no moure’t en un grapat d’hores!

IMG_3730

Escoltar raonar a don Elías, amb paraules plenes de saviesa, que commouen i fan vibrar, mentre “saboretjes” el café ben dolcet que et brinda amorosament Narcisa, la seua esposa, son moments transcendents i difícils d’oblidar….

Com no ha de tindre visites i ser rico en gentes aquest gran home?
Narcisa és una velleta d’ulls amorosos i vius, però cos endolorit que ja no pot baixar i pujar pel difícil camí. Per això ja no es mou de casa, però no para queta, amb un somriure permanent, afanant-se per colar el café i preocupada quan veu que busques una pedra on seure (per no ocupar totes les cadires disponibles i evitar que els generosos amfitrions es queden drets), i trau de no saps on, un coixí de retalls digne del millor taller de “password”.

IMG_3724

I és que, aquesta “agüeleta” ho té claríssim: la primera atención es una silla  y un café.
Quins pocs béns materials i quina abundància d’amor i acollida!

IMG_3746

L’escena es repetís a cadascuna de les cases que trobes al pas: és impressionant com et fan sentir de ben rebut, sense saber quan acudiràs…et reben amb un somriure, la mirada franca i l’abraçada estreta, com si el temps s’aturés, i res fos més important que la teua companyia.

Però pensant-ho bé, en aquestes cases tan precàries de les comunitats, totes les famílies tenen un be material que sobrepasse clarament les seues necessitats: CADIRES. No hi ha casa que no en tinga un bon grapat, sempre a punt. La majoria són de plàstic, industrials, contrastant en l’entorn rústic. Els colors deslluïts pel sol, i moltes trencades però “recosides” o reparades…. artesanalment, clar!, de la manera més pràctica i original, com tal de prorrogar al màxim la seua vida útil. No falten tampoc les cadires de fusta, corda, i materials més tradicionals, però no falla, sempre hi han prou (si cal, el veí aporte les seues) per a què et “sentigues” com a casa.
I ho aconseguissen.

Lupe

LA VIDA BALLA DESCALÇA

IMG_2475

Estem passant per la carretera internacional. És una pista de muntanya que separa la República Dominicana de la República d’Haití. Com estem en època de pluges les muntanyes estan precioses, trobes aigua per tot arreu. Deuen ser tan sols uns 50 quilòmetres però recórrer-la, costa vora tres hores. Trams solitaris i altres en quatre cases.

Vas trobant xiquets, molts xiquets. Tots descalços. Un poc abans de que la guagua arribi al seu costat, ells emprenen la carrera per tenir més temps de conquistar-te en el seu crit diari: “one dollar, one dollar”. Somriuen. Viuen. Criden. Tots descalços. Ho hem vist moltes vegades, però seguim quedant-nos meravellats de com corren descalços per llocs on, natros, no podem fer dos passes sense fer una carassa de dolor. Seria idíl·lic, si no fos perquè no corren descalços per cap opció ni moda, sinó per la crua necessitat.

DSCN4945

I en tres pams de nas et quedes quan, mentre vas cavil·lant sobre això d’anar descalç, sona “La vida balla descalça” de Txarango. I la música ens transporta a recordar que, ara, a certes parts del món anar descalç és guai. Entres a casa i et descalces. Sota els teus peus una moqueta o un parquet, et fan sentir còmode, lleuger, amb una sensació de confiança i familiaritat, de deixar les presses de banda.

IMG_2485

I també, en quantes pregàries no ens hem descalçat! En trobades, pasqües i a casa. Potser no ha estat del tot conscient, però en el fons voldríem pensar que l’acció física de descalçar-se volia respondre a allò que el Senyor va demanar-li a Moisès: Descalça’t que el lloc on ets és terra sagrada. Un descalçar-se que vol dir també: no vull que res em molesti per trobar-me en Aquell que és la força de la meva vida.

Uns dies després. Les conegudes veïnetes, Seni i Evelin, fa una bona estona que estan ben entretingudes. Les sentim de lluny, però no sabem bé que estan fent. Tenen uns retalls de roba a la mà. Pensem per enèsima vegada una cosa que ens fa molta pena: als xiquets de l’altra part del món els hem robat la creativitat!! Aquí mai, mai, hem sentit allò de “estic avorrit”. Al cap d’un temps venen emocionades: “¡Una foto, una foto! ¡Mira que calizos (sandàlies) nos hemos hecho!” Estan radiants!! Ens les mirem orgullosos, com si foren les nostres filles, i ens surt un: que Déu us beneeixi!!

IMG_3189
La vida balla descalça. Sens dubte, descalça!

WELCOME!

Creuem la porta d’arribades a l’aeroport Las Américas, de Santo Domingo. Sota uns braços alçats unes cares somrients ens esperen. Abraçades i molta alegria per tornar a veure a Maria i Roger després de dos anys i mig. Per fi hem pogut complir la promesa de visitar-los durant el seu compromís missioner.

IMG_3319

Reconeixem la guagua que feligresos de la nostra diòcesis, junt a altres, van aportar a la missió de Sabaneta i Aventura, i que ha restat sobresalts a la tasca missionera en aquests indrets. Ho hem pogut comprovar. Certament el vehicle que els havia cedit el bisbat de Sant Juan de la Maguana era més un problema que una solució.

A mida que arribem als llocs constatem que ja els coneixem. Tot ens és proper i estimat. Les fotos, els vídeos i escrits que Maria i Roger han anat lliurant ens han fet aquests indrets familiars… ens sembla haver entrat en una pel·lícula que ja havíem vist i que ara vivim en primera persona. San Juan de la Maguana: el bisbat-constructora al servei dels més necessitats. Sabaneta: el camí d’arribada i les cases veïnes; la vida que omple la vivenda amb els veïnets que entren i surten a qualsevol hora, que juguen pel voltant i s’enfilen als arbres del pati del darrere de la casa; la vista des del “porxo”… Aventura: les casetes, les aules, l’entorn, el camí!. Aquí vam entendre que la nova guagua era vital. Toni suggereix que en lloc d’Aventura s’hauria de dir Paradís, perquè és un entorn paradisíac i perquè per arribar-hi s’ha de passar per un infern de camí.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ens fa molta gràcia com Roger i Maria canvien el registre i passen al “dominicà” quan parlen amb la gent… del català de Roger al dominicà!! I com, tot allò que a nosaltres ens sorprèn o ens admira, és per a ells quotidià.

IMG_3357

El primer cap de setmana a Aventura amb alguns dels missioners d’Ocasha-cristians amb el Sud: per suposat, amb Maria i Roger; Tomeu i la seva família (ell va sortir a la missió l’any 87 quan nosaltres, es va casar allà i es va quedar per sempre); Charo, que va començar el seu compromís l’any passat a Vallejuelo; i també Ignacio i Sara i el seu fill Jesús. Lola i Pedro no han pogut venir però Maria i Roger ens porten a veure’ls els dies següents. En alguna ocasió han parlat de l’ “abuela” en els seus escrits. Aquesta és Lola, que va treballar a Dominicana anys i anys, i ara ja jubilada, ha tornat a viure allà. Pedro és advocat i treballa amb el servei jesuïta de migrants en la frontera amb Haití. Passem també a Haití perquè Maria i Roger tenen un donatiu per al P. Luc destinat als camps de refugiats d’haitians deportats des de l’estiu passat.

Dominicana és magnífica. L’estada no podia acabar sense veure una platja tropical estant al carib!… i lluny de les típiques zones turístiques. Una de les poques platges verges de l’illa. Una meravella de la que no haguérem imaginat gaudir en la nostra vida.

20160708_121507

Una experiència fantàstica. És fàcil entendre-ho: malgrat les dures situacions de tantes persones, Roger i Maria són capaços, amb el seu acolliment i la seva alegria, de transformar la realitat de totes les coses en moments d’estima.

I la seva acollida continua: quan ens porten a l’aeroport esperen a Miguel i Paloma amb els seus tres fills. Van ser el primer equip d’Ocasha-ccs a Sabaneta i ara venen a passar dos mesos.

Han estat només uns dies, però moltes hores gratuïtament donades, molts quilòmetres i moltes converses compartides. Per a nosaltres uns dies que restaran en la memòria i en el cor. Gràcies!!!

Antoni Polo i Sussi Melero

PD 1: Una de les moltes coses bones que porten les visites, és que ens tiren una maneta en el Blog 🙂 Toni i Sussi, la primera visita de l’estiu, ja han tornat. Hem compartit molt des de l’amistat, des de la fe i com a companys d’Ocasha – Cristians amb el Sud. Una visita ben especial que no oblidarem. 

PD 2: La dona que està al mig, Demostina, és molt amiga d’Ana Caldés! Vam visitar Duvergé, poble on va estar treballant Ana durant un bon grapat d’anys com a missionera i allí vam trobar amics seus.. Va ser una alegria gran per tots. 

IMG_3398

QUAN TOT S’ENLAIRA…

IMG_3257

No li ho he preguntat mai a cap mestre, però imagino que tot i que ho dissimulin, sempre deuen tenir el seu curs favorit. Aquell grup en el que no saps ben bé perquè, però es crea un feeling que fa que vagis més agust a aquella classe, aquell conjunt de gent tan diversa però que a tots els trobes un què d’allò més interessant. A natros ens passa amb els estudiants que aquest any han fet vuitè.

I potser per això, ràpidament els vam dir que si – inclús ens va emocionar la idea – quan ens van proposar pujar a estudiar a Aventura durant la setmana que els quedava lliure entre que es tancava l’escola i començava la selectivitat que han de passar per accedir a l’educació secundària.

IMG_3254

I sens dubte, ha sigut la millor setmana del curs. No calia estar pendent de res perquè tothom feia el que calia, sense haver de demanar-ho i a sobre ho feien tots en gust. I hem estudiat molt, molt. I no tan sols això, hem tingut temps d’anar al riu, de jugar, de fer una fogata, de fer memòria de tot el que ja han viscut com a estudiants i de menjar molt bé. Inclús de veure “Up” per tercera vegada, que a tots ens agrada molt.

I en el bon rotllo que sempre porta l’estiu, ens ve molt al cap aquesta cançó tan xula de Txarango. Aquesta setmana ha sigut més o menys això.

Quan tot s’enlaira toco els somnis de puntetes, junts podem arribar més lluny, més lluny. Un llarg viatge, il·lusions dins les maletes, junts, podem arribar més lluny, més lluny. Quan tot s’enlaira. 

IMG_3221

Els internats tenen les seves misèries i les seves grandeses. Una de les grandeses més grans, és que t’acostumes a fer les coses en grup. I no necessites que t’expliquen, perquè ja ho vius a diari, que junts podem arribar més lluny.

El somni de cadascun d’aquests estudiants és arribar a ser professionals. I el nostre somni, és que siguin ells qui vinguin a visitar-nos d’ací uns anys. I això tan sols serà possible, si compleixen el seu somni de ser professionals i per tant no abandonen els estudis fins que acabin la universitat.

Toquem els somnis de puntetes. Tan de bo dintre d’uns anys, ens puguem retrobar i puguem brindar perquè aquests somnis s’han fet realitat! Quan tot s’enlaira…

IMG_3232

… junts podem arribar més lluny. 

LA COSA VA DE BATEJOS

Ja sabíem que aquests anys faltaríem a alguns esdeveniments familiars, alguns esperats i altres inesperats. Del que no estàvem tan segurs és de com es portarien les noves tecnologies per estes terres, però ben aviat vam poder comprovar que resultava força fàcil fer el cafè de sobretaula, a través de la pantalla, molts diumenges a la tarda.

Avui la cosa va de batejos. El primer va ser dissabte passat i és que batejaven al meu nebot Bernat i també feia la comunió el seu germà gran, l’Arnau. Tot això ho vam poder veure des de la pantalla de 2cl’ordinador. Moltes vegades ens sentim agraïts per lo fàcil i còmode que ens ho posa la tecnologia avui dia, en contrast amb aquells emigrants, missioners, soldats, … de fa tan sols unes dècades enrere! La tecnologia en aquests casos ens apropa molt, tot i que siguis ben conscient que ets lluny físicament.

  IMG_2978

Doncs bé, també aquesta setmana era l’última del curs en Aventura i el dijous teníem la clausura del curs amb una acte d’entrega de notes i una missa d’acció de gràcies, en la qual uns quants alumnes rebrien el sagrament de la confirmació i uns altres la primera comunió.

Cap al tard, ben tard, del dimecres, arriba “el padre” per reunir-nos i poder acabar de concretar quatre coses del dia següent… mentre estàvem reunits ens vam assabentar que tres xiquetes no havien estat batejades! I ara què fem?… Silenci… “No hay problema, mañana cuando llegen los padres de las niñas realizaremos una pequeña celebración para bautizarlas.”

IMG_3127

Sis i mitja, ens llevem… cafè… bandera… himne… esmorzem amb els estudiants. A continuació un grup d’alumnes netegen el saló on farem l’acte, altres recollixen els papers que donen testimoni de la festa de la nit abans, altre baixen cadires, … la cosa va agafant forma per donar inici a la festa. Els primer pares i mares comencen a arribar… de cop un alumne em diu: “Ruyé, sube rápido que el Padre y Maria te esperan”. Entro a la classe de primer de batxillerat i em trobo les tres xiquetes amb els pares i a punt de començar la celebració. I, sorpresa, la Maria i jo som els padrins de dos xiquetes de cinqué, Yameilin i Marianny. Quin goig sento de repent. Estan d’allò més contentes i IMG_3119es nota en l’ambient. La petita celebració comença amb una estranya sensació amb el soroll de fora de la gent que va arribant, però també l’ambient íntim i senzill ajuda a centrar-se en el que estem celebrant. Comencem donant gràcies al bon Déu per tot el que ens regala i anem vivint. La celebració dura poc més de quinze minuts i de lluny ja es sent la guagua del bisbe… tot està apunt per començar.

IMG_3155

I ara ja podem dir que el curs 2015-2016, ja pràcticament ha acabat. La festa va anar molt bé, malgrat que algun alumne estava trist perquè havia suspès… i el bisbe va confirmar i va donar la primera comunió als nens i nenes que durant tot el curs havien anat a catequesi els dijous a la tarda… tot acabant amb un bon dinar. Ara tan sols ens queda acompanyar als alumnes de vuitè durant les properes tres setmanes, que estaran primer preparant-se per a les probes nacionals, a la següent setmana tindran als exàmens i l’última de juny si tot ha anat bé, anirem a la platja per a celebrar-ho.

1b

Ah i també us volíem informar de que fa una setmana ja ens van arribar els 485 kgs de llibres, que és el mateix que els més de 1000 llibres, que vàreu recollir. Han vingut en vaixell i ja els tenim a Aventura. L’únic “però” és que la biblioteca encara no la tenim, però confiem que en els propers mesos, puguem col·locar tots els llibres a les prestatgeries.