LA FORÇA DE LA MIRADA

Ja fa temps que les imatges dels “refugiats” a molts ens commouen. Fa uns dies ens en vam trobar una, que la vam trobar més especial. Potser per la duresa que desprenia. Però també per la força de la petitesa. Una xiqueta, fràgil, totalment dependent, desemparada, … i en canvi, la sensació de que era l’únic, que en aquell precís moment, podia alleugerir el dolor de la mare.

IMG_2755

La foto ens va recordar a Milena i Rosi, fa pràcticament un any, quan la situació en els haitians es va tornar tan crispada per aquesta zona. Milena és la mare de Rosy. Una tarde va arribar Milena a casa, plorava amargament i duia la xiqueta als braços. Li vam donar una cadira, i vam estar un bona estona callats esperant a que ens pogués explicar que passava. Rosi, que no arribava a l’any i mig, no era conscient del que estava passant la seva mare, però sabia que a ella, no li tocava plorar. No era moment d’afegir problemes. I pareixia que sabia que devia cuidar de la seva mare, perquè no li apartava la mirada. Una mirada que cuidava, protegia de que ningú no li pogués fer més mal, alleugeria tot el que era possible.

1

Poc a poc es va anar calmant i va poder explicar-nos que li passava. Havia passat la “camiona” i la guàrdia s’havia emportat a tots els haitians que no tenien papers. Per tot el barri tan sols van quedar Milena, que si que havia pogut iniciar el tràmits de papers, i la xiqueta. S’havien emportat a Flor, el seu marit. I també, a tots els del seu país, que eren la seva família, amics i veins aquí. S’havia quedat sola, completament sola. Sense un cèntim. I sense possibilitats de treballar: dona, haitiana i en una xiqueta que encara no podia deixar a ningú. Impossible. Sense poder saber res dels seus. I sense treure’s la imatge d’un futur tan fosc, com incert.

Milena, va dormir uns dies a casa. De dia, anava a vore si trobava algú que li comprés el camp que el seu marit havia deixat plantat. Van ser unes setmanes molt dures per a ella, en que no deixàvem d’admirar la seva valentia. I allà estava Rosi, la filla d’any i mig. La fila que no li treia la mirada de sobre. Semblava que algú li havia fet saber, que aquella era la seva missio aquells dies: mirar tendrament a la mare.

3

Poc a poc tot va anar arreglant-se. Després de l’angoixa dels primers dies, ja es van poder comunicar i van saber uns dels altres, després, … i en cosa d’un mes, el marit va tornar a Sabaneta i han anat trampejant fins al dia d’avui. No és que visquin un camí planer, però els pobres, ben pobres, estan curtits d’això i tenen una força i una confiança, de la que natros som orfes.

I en els dies més durs, de la seva ja dura vida, saben trobar en la mirada de la filla la força que necessiten quan experimenten debilitat. Saben entendre, a traves de la mirada de la filla petita, allò que Sant Pau va saber entendre del seu Déu: “En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder.”

2

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s