ELS AMICS

IMG_9746

Quina por teníem abans d’emprendre aquesta aventura, de perdre a la gent que ens importa de veritat. I que reconfortats ens sentim, després de més d’any i mig, al comprovar que la gran majoria d’eixes relacions que ens fan ser molt feliços, no s’han perdut sinó que simplement s’han transformat. Hem variat el canal de comunicació, però podem seguir gaudint d’això que valorem tant, ja sigui la família, ja siguin els amics. Mil detalls que ens arriben, alguns dins de maletes, la majoria a través del correu, Skype o Facetime i alguns, en persona. Compartim avui en aquesta entrada, tres d’aquests detalls.

EL PRIMER: el va portar l’Eli, dintre del mòbil. Amics. 

EL SEGON: LA ELISENDA. Amiga des de fa anys del Roger i ja després també de la Maria, va decidir vindre a viure per estes contrades mes i mig. Va vindre en plan voluntari i va treballar de valent les primeres setmanes del curs escolar. Els més petits d’Aventura la “menten” molts dies, ja que a ells sobretot es va dedicar, ensenyant-los geografia i reforçant la lectura, que aquest curs molta falta ens fa. Gràcies Eli per voler compartir amb tots el que ha significat per a tu RD. 

P1010083

Als pocs dies d’arribar a República Dominicana

Com cada vegada que tinc previst emprendre un viatge, setmanes abans ja començo a mirar per Internet, llegir les guies turístiques per saber els museus imprescindibles i algunes costums per no quedar malament quan arribi a lloc, passar els minuts morts pensant com deu ser el paisatge… En definitiva, com segurament en la majoria de vosaltres, es va teixint un imaginari que ajuda a passar amb rapidesa els nervis dels dies previs. Sempre que ho havia fet, allò construït en la ment i la realitat no distava massa i l’estada esdevenia un oasi interior, sense pretensions a més, enmig de l’estrès del dia a dia. Però aquesta vegada no puc dir el mateix. Malgrat la eclipsant bellesa del país, les primeres setmanes a Dominicana estan sent un seguit d’explosions de sentiments que, per sort, han pogut ser canalitzades a través de converses amb en Roger i la Maria, els nostres dos amics missioners que compartim, que m’escolten i em fan reflexionar pacientment.

Mai havia fet una experiència a un país dels que s’anomenen en vies de desenvolupament però  haver anat a 7800km de casa de moment ja m’ha servit per descobrir que els binomis i antònims que havia incorporat inconscientment durant anys no són tan clars com em pensava i, fruit d’això, s’ha produït en mi algun xoc mental: Riquesa vs pobresa, ajuda enfront del paternalisme, innocència o pilleria, extrovertit per superficial, claredat evangèlica i dificultat de posada en pràctica… cada dia que passa me n’adono que tots estem modelats culturalment i al llarg de la vida hem anat creant pilars que composen una zona de confort. Jo creia que els tenia ben edificats, que tot el que defensava estava sostingut per un argument fort. Tanmateix, en les primeres passes per aquí,  he pogut tornar a comprovar que la realitat sempre pot superar qualsevol expectativa i que la complexitat del món no pot ser encabida en cap sistema lògic per molt complet que sigui. Està encotillat té el risc que, sense voler, un miri amb ulls de jutge. Així que demano aquests dies la cautela per no caure a ser cap dels mestres de la llei que rodejaven la prostituta per apedregar-la.

P1000730

Al voltant d’aquesta macedònia no paren de ressonar fragments de l’evangeli que sembla que van adquirint significats nous. Texts que, sense voler, s’havien tornat en lectura “rutinària” esdevenen una nova dimensió i veig en Ell l’esperança de trobar respostes a tota aquesta marebunda causada per maneres de fer desconegudes, noms amb històries esquinçadores, actituds embolcallades per l’aureola de la confiança amb la sensació que no hi ha voluntat de millorar, infants que la innocència l’han hagut de guardar a una motxilla que ja estava més que carregada,… 

Enmig de tot aquest trontoll està al centre una provocació que apunta que s’haurà de dirigir inevitablement cap a un canvi de posició en el meu petit univers vital… Toca, més que mai, continuar obert a créixer i aprendre en aquesta aventura.

P1000748

Després d’haver estat mes i mig a Sabaneta i Aventura

Perdoneu la sinceritat i la personalització del següent text. M’agradaria poder escriure que fantàstica ha estat la tornada a casa, explicar com allò viscut s’ha traduït a la meva vida diària… Però no sempre tot surt com un s’imagina. Així que, tot i la vergonya que em fa, crec que compartir el moment que estic vivint em pot ajudar a ordenar-me.

I és que dues setmanes després d’haver tornat a casa encara tot em recorda a República Dominicana. La gent em diu que estic “out” i no puc negar que tenen una mica de raó. Imatges, vivències, converses… no paren de reproduir-se al cap i, malgrat la lògica diu que la rutina ja hauria d’haver imposat les seves normes aïllant tot plegat a un racó de la ment, no puc deixar de transportar-me a allà. Encara que sembli exagerat, habita en mi un desgavell mental generalitzat que fa que em costi endreçar fins i tot aquestes quatre línies. Sant Pau esperona dient: «No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte» (Rm 12, 2). Però, la renovació mai és sinònim de tranquil·litat interior.

P1000938

Així que, pujada en una muntanya russa emocional, estic intentant convertir aquests dies en l’última etapa del viatge i, si no hi ha més sorpreses, previsiblement aquesta tancarà el cercle del procés iniciat en arribar a la illa. De manera simplificada i resumida, us comparteixo els titulars dels moments viscuts durant la meva visita al país:

1- L’alegria immensa de comprovar que el Roger i la Maria continuaven sent de carn i ossos i no eren ens virtuals després d’un any i mig. 2- Un primer xoc cultural que es va traduir amb una empipamenta generalitzada cap a la societat. 3- La transformació d’aquest sentiment en un estat de quotidianitat mentre comprovava com els ulls s’anaven acostumant a allò que en un principi m’havia semblat surrealista. (Adonant-me així de com estem de marcats culturalment i el perill que es córrer si un no està atent. Arribem a habituar-nos tan a l’entorn que perdem perspectiva i capacitat per analitzar) 4-  Una fase de somni i paradís sense precedents i amb el cap pensant «tan debò que això no s’acabi mai» 5- Tristesa per l’adéu als meus amics. 6- Incertesa del curs a la tornada.

I aquí estic ara, despistada però, tanmateix, contenta d’haver decidit creuar el pèlag i, malgrat tota la inestabilitat que comporta, amb ganes d’assaborir cada una de les sensacions derivades. Tot plegat, un garbuix que ha de trobar l’espai correcte en mi.

P1010173

Revisant els milers de fotos fetes (des d’aquí prometo als amics fer selecció abans de començar els sopars) arribo a la conclusió que amb elles volia emportar-me, encara que fos metafòricament, una part del país i la seva gent. Però van ser aquests qui a poc a poc em van anar enganxant sense adonar-me que una part de mi també quedava allà. I és que tenir el somni de canviar el món té un perill: que aquest acabi transformant-te a tu.

Transportar aquí aquell “todo fluye”, la sensació que una felicitat més enllà de les prioritats materials és possible, que simplement tot pot arreglar-se malgrat les penúries, la llibertat que es respira… se m’està fent més que complicat. Segurament seria més senzill voler aconseguir esborrar-ho tot, oblidar aquell món descobert. Però va més enllà d’escollir la pastilla blava o vermella de Matrix, em caldria composar-ne una d’un altre color. Podria portar a la pràctica la frase: “el que va passar a Dominicana que es quedi a Dominicana”. Però… Per què no provar de continuar la felicitat constatada tot i els riscos? Per què renunciar a aprendre a viure d’una manera diferent a la taxada com a “normal i acceptada socialment”?

Preguntes que de moment es queden a l’aire esperant que el temps proposi la seva resposta. 

EL TERCER: L’AGUSTÍ. I amb ell, l’última visita de l’estiu. Tres setmanes en les que hem pogut compartir no per Facetime, sino face to face, el que vivim uns i altres i sentir allò tan gran que és: sentir-se germans. La seva experiència a través de les fotos.

IMG_9753

IMG_9663

IMG_9644

P1010297

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s