PAPA BONDYE

Ja estem immersos en el curs escolar i us explicaríem mil sensacions sobre Aventura, però encara ens queden algunes coses que vam haver d’escriure sobre Haití per posar una mica d’ordre a l’interior. Primer escrivim nosaltres i després Toni. La immigració, un tema de rabiosa actualitat, aquí i allà. Ah i prompte escriurà L’Elisenda, amiga nostra que ens acompanya des de fa tres setmanes i que encara hi serà dos setmanes més col·laborant. Com veieu, un goig de companyia i un regal que s’animin a escriure. 

PAPA BONDYE 

Quasi un any i mig vivint en La Española, i fins fa unes setmanes mai havíem traspassat la línia que divideix República Dominicana d’Haití. I en pocs dies vam fer tres petites incursions a Haití. Tot i que sigui la mateixa illa quan passes la frontera – real o imaginària, segons el lloc -, sembla que canviïs de continent. El color de la pell és clarament més fosc, les cases es construeixen diferent, la descendència africana és evident, les dones porten de tot sobre el cap, es parla creol i no espanyol, les alegres guagues semblen desviades de la desfilada del carnaval, i encara que canvia segons el punt d’entrada al país, el paisatge és diferent: molt més sec, àrid i desforestat. Estan prop, et sents terriblement lluny.

IMG_0620

La primera i la més dura va ser sens dubte, la visita a la comunitat de Anse-a-Pitre. És la primera comunitat que et trobes just passar la frontera més meridional, Pedernales. Parlaríem  molt sobre el tema, però en Toni, ho reflexa perfectament en la seva reflexió de més avall.

IMG_0553

Això va ser un dimecres, doncs el divendres estàvem entrant a Puerto Principe amb un matrimoni missioner, Mikel y Ana, amics nostres que ens hem conegut aquí. Nosaltres teníem ganes de conèixer Puerto Principe i ells ens van poder organitzar una visita de cap de setmana aprofitant una amistat que tenen a Puerto Principe: el Padre Anibal. Un claretià argentí interessantíssim, ja gran, al que se li nota que ha viscut i viu l’Evangeli. Puerto Principe no et deixa indiferent, constantment has de fer un esforç per pensar que estàs en una capital de país, … molts carrers sense asfaltar, pràcticament cap semàfor, molt poca policia, un caos de transit, molta calor i un color predomina a la ciutat: el gris. Si us penseu que trobareu una ciutat derruïda pel terratrèmol aneu equivocats, fora de la catedral i el palau presidencial, totes les runes dels barris més accessibles als visitants, ja estan retirades. Ara bé, la ciutat es una laberint de carrers sense aparent sentit, envoltats per alts murs de bloc de formigó per por els robatoris i moltes cases inacabades. Parlant entre nosaltres, una cosa ens feia vetllar el cap, i es que no ens xocava tanta pobresa. ¿Más de lo mismo? … Ens dèiem, els nostres ulls i cor s‘estàn fent immunes? I desenes i desenes de camionetes de la ONU. Una presència desconcertant.

IMG_0557

Finalment, la tercera incursió la vam fer sols i és que vam decidir anar a veure a Micaela. No sabíem on vivia exactament, no sabem creol, ni si els trobaríem, … però a pesar de que ens feia un poc de respecte, el desig de saber com estaria era més potent. Vam agafar la guagua i vam arribar fins a Bànica i vam creuar el riu que separa els dos païssos, fins aquí era ben senzill. A l’altre costat del riu, un grup de motoristes que fan de taxistes es barallaven per portar-nos i després de preguntar per la mare i la xiqueta, un d’ells ens va dir que sabia on vivia. Així, que vam emprendre aquell camí desconegut però a la vegada confiats per l’actitud del motorista… El trajecte va ser curt, tan sols uns 4 kms, i a l’arribar la Maria va cridar: Micaelaaaaaa i va començar a sortir gent… Primer una dona, després xiquets, després la seva mare i darrera va sortir ella! Quina alegria! I estava bé i tenia un munt de xiquets per jugar! Ja suposàvem que hauria perdut tot el castellà, i no va dir ni una paraula però que curiós que la memòria del cor no s’oblida, …

IMG_5366

Quan tornàvem a casa, feliços de veure que la Micaela estava bé i que tenia amics nous, anàvem fent memòria d’aquella setmana… Una setmana de contrastos. Sincerament és un consol indescriptible veure que aquell rostre a qui li poses el nom més personal, està perfectament i a pesar de que són molt pobres, tens la sensació de que sortiran endavant airosament. Però i tots els altres rostres? Com fer per viure esperançat i l’hora no oblidar alguns dels drames que havíem vist? Més enllà del sentiment, una constatació de la complexitat del món, i una repugnant evidència dels efectes de l’egoisme humà.

2

Després d’aquella setmana que vam viure en diverses entrades a Haití, una frase del P. Arrupe, és un desig que no voldríem oblidar: “Ver el mundo con la anchura, hondura y cercanía de Dios”. L’AMPLADA, per tenir sempre present que hi ha rostres i històries més enllà del que els nostres ulla arriben a veure. La PROFUNDITAT, per no ferir quan resolem les situacions en un judici ràpid. I la PROXIMITAT, per a que la nostra vida pugui millorar encara que sigui un “chin” la vida dels del nostre voltant i dels que no són a prop nostre, almenys parlar sempre amb respecte.

Maria i Roger

“MARIA AL PEU DE LA CREU”

La Maria (Palau) ha escollit aquesta cançó de Kairoi, que tantes vegades hem cantat sobretot Divendres Sant a les nostres Pasqües Joves, per l’estona de pregària i compartir que hem volgut fer el darrer vespre de la nostra estada a Dominicana. Ho fem en la calma d’un senzill però reconfortant hotel de Pedernales, població situada al Sud de l’ illa i fronterera amb Haití.

Al matí hem visitat un dels Camps de desplaçats-refugiats que està situat a dos o tres quilòmetres de la població haitiana que està a l’altra banda de la frontera:  Anse-à-Pitres.  Ens fa tot l’efecte d’haver arribat a les portes de l’Infern:   paisatge àrid i desolador, on res sembla que pugui créixer i donar fruit;  uns homes a ple sol, al costat de la pista que ens hi porta, fabriquen carbó per posar-lo en sacs i vendre’l;  algunes dones i joves han improvisat una mena de paradetes de mercat per a vendre quatre coses … a qui?!!

I dins d’un camp tancat que deu pertànyer a algú, s’hi escampen una gran extensió de petites cabanes mal construïdes i fràgils, fetes de cartrons, roba, plàstics i quatres pals. Avancem per entre mig d’elles i de la gent que camina i surt a rebre’ns per saludar el Pare Luc, el mossèn de la parròquia d’Anse-à-Pitres, mentre els repartim uns petits sacs d’arròs amb llegums que han fet arribar des de Càritas Barahona (la diòcesi).

P1060307

El que veiem colpeix tant que físicament costa de respirar; i hem de fer l’esforç per contenir l’emoció i no desmuntar-nos allà mateix  (el cop emocional sortirà al vespre, quan a l’hotel, amb la calma, compartirem l’experiència viscuda aquests dies).

Ens sorprèn enormement la manera tan civilitzada i pacífica amb què es fa el repartiment de provisions,  quan haguéssim esperat que tots s’haguessin abraonat sobre les caixes d’arròs amb impaciència. De manera ben ordenada, i seguint les indicacions del P. Luc, entre ells es distribueixen equitativament el menjar que avui arribava a través nostre.

P1060323

Un home amb la mà tallada per uns lladres a cop de matxet;  una àvia amb la mirada perduda i també l’enteniment;  una mare que es treu el pit per donar de menjar al seu nadó, com nosaltres els estem donant de menjar a ells;  un home que pica a ple sol a un forat a terra, amb l’esquena suada i plena de terra  per si aconsegueix trobar aigua i fer un pou;  una família que demana que se’ls pugui pagar l’escolarització dels seus fills …. Tots ells són abraçats i beneïts per les grosses mans negres del P. Luc,  que certament beneeixen, acompanyades del seu fort somriure i bondat.  Quin testimoni la forta personalitat i empenta d’aquest mossèn, entregat del tot a servir els més abandonats d’entre els pobres:  aquests centenars de desplaçats haitians que han hagut de marxar de la República Dominicana per una llei de regularització i que tampoc no són reconeguts al seu país d’origen:  … “sense papers”, … i sense la dignitat de qualsevol ésser humà, fill o filla d’un mateix Déu, Pare de tots !!

El P. Luc reuneix un nombre considerable dels membres del Campament sota l’ombra d’un arbre i conversa amb ells i els fa algunes explicacions:  els recomana que els que tinguin algun familiar a Haití que el vagin a trobar i que comencin allà una nova etapa;  però que als que decideixin seguir intentar tornar a Dominicana per continuar la vida que des de feia ja molts anys hi desenvolupaven, també l’Església els ajudarà a fer-ho.

En Juan Manuel,  responsable de Càritas Espanyola per a la zona del Carib que ens acompanya en aquesta visita ens diu que la situació d’aquest Campament és nova, ja que ha crescut en els darrers mesos amb la llei de regularització, i que en 15 dies, depenent de com reaccioni el govern dominicà a la problemàtica que s’ha ocasionat i a la pressió internacional, el Campament pot créixer moltíssim més i fer-se del tot incontrolable.

P1060298

Marxem del Campament de desplaçats-refugiats  d’Anse-à-Pitres amb el cor trencat, amb la respiració continguda i sense ser capaços d’articular una paraula.  Conscients que acabem de visitar una de les “perifèries”, una de les fronteres extremes del nostre món, un “lloc” on la dignitat humana és trepitjada col·lectivament.

Què dir?  Què fer?  Com situar-nos a partir d’ara en les nostres vides sense oblidar el que hem vist?  Com aconseguir no haver passat per aquí com a simples reporters i fotògrafs? ….   Preguntes i emocions que compartim el grup de sis que hem viscut tantes coses aquests dies; amb la contradicció forta de fer-ho mentre gaudim d’un bany confortable a la piscina de l’hotel on estem allotjats …

La Maria (Palau) proposa sentir des de la seva tablet aquesta cançó de Kairoi:

                           “Maria, mare de l’Amor, tu ens aculls a tots al peu de la Creu.                              Maria, Mare del dolor, som fills teus, mai no ens deixis sols”.

I tot seguit, junts, resem el Magníficat:   “ … el Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Algú expressa la dificultat de dir avui aquesta pregària de Maria (la de Natzaret): 2000 anys després que ella les proclamés a les portes de rebre el Messies,  costa acceptar que no siguin una realitat en el nostre món, en el qual són tants i tants els humils que són trepitjats. Però experimentem també que són alhora paraules de consol;  un refugi, una promesa molt forta que ens fa caminar amb esperança cap aquesta realitat que proclama el Magníficat, amb la garantia de que és el que Déu vol i farà.   Mentre tant, que  no deixem mai de voler acompanyar a Maria al peu de la Creu, la que viuen malauradament tants homes, dones, joves i infants del nostre món: a Haití, a Síria, a Ceuta i Melilla, a Lampedusa, a Calais, a Macedònia … als barris de les nostres grans ciutats.

P1060310

Acabem la jornada i el nostre compartir amb un Parenostre. Amén.

Toni Romàn 

 

 

 

Advertisements

One thought on “PAPA BONDYE

  1. Quina alegria saber de la Micaela de nou! I quin tacte, quina proximitat i quina fe demostra el fet d’anar-la a cercar sense saber ben bé on serà. I quina resposta ens dóna Déu Pare davant d’aquesta actitud…!
    Les paraules del Toni m’han fet recordar molt la meva estada a la Índia, “com situar-nos a partir d’ara en les nostres vides sense oblidar el que hem vist?” I el que hem sentit de tot cor. És aquell plorar per dins que provoca ràbia i que et tomba, aquella crueltat del món que et tempta a caure en la desesperança. Però com bé dius, Toni, caminem cap a una promesa d’esperança tot i les creus.
    Una abraçada forta a tots des de Sant Feliu!

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s