QUEDEN CON DIOS!

img_5496I aquí, en un foc que serveix mig per cremar papers acumulats, mig per recrear un caliu tantes vegades viscut, ens acomiadem de Sabaneta. Maletes fetes i demà direm adéu a esta casa, aquest veïnat, aquest caliu de camp que tant ens ha captivat tot aquest temps.

Una pregunta mala de contestar: “cuando vuelven?” Una proposta repetida una i altra vegada i mala de rebutjar: pero lleven habichuelas pa’ la familia. Un desig constant i fàcil de desitjar: vayan con Dios y que el Señor les lleve a casa con felicidad.

Un esglai al pit. Un esglai quan vam penjar les fotos dels amics blancs en arribar i un esglai en arrancar les dels amics blancs i negres en marxar.

img_5629

Un frase que vam llegir en un llibre xulíssim fa uns mesos “Palmeras en la nieve”, ressona dintre nostre: “las huellas de los que caminaron juntos, nunca, nunca se borran”. Tant de bo, no tan sols serveixi de consol, sinó que siimg_5541gui veritat.

Una “memòria del cor”, que vam experimentar quan Micaela va oblidar-se de parlar castellà però ens buscava igual que sempre. Una memòria del cor, que volem mantindre fresca, alegre, carinyosa i feliç en recordar tanta gent que ens ha regalat molt més que acollida i cafè. Santa, Evelin, Linda, Miranda, Saylin, Rino, Chichi, Alexander, Elias, Caonabo, Seiri, Miledy, Jara, Seni, Irda, Narcisa, Niover, Mevoy, …

Uns alumnes que escriuen cartes i uns ulls plorosos que les llegeixen. Un perdó, d’anada i de tornada, per les tantes vegades que uns i altres ens hem ofès sense voler en eixa convivència educativa, de vegades complexa.

Un últim aprenentatge. Dos alumnes anuncien que esta nit dormen a casa quan ja estan tots els llençols néts i les maletes a mig fer damunt del llit dels convidats. Fins a tres vegades ens ha passat un cas semblant els últims temps. Sens dubte, la tercera vegada hem sabut acollir infinitament millor que la primera. Però hem de seguir progressant. Tres anys tan sols serveixen per a fer un tastet de la gent senzilla, és tan el que ens queda per aprendre, …

img_5506

Un mirar enrere i sentir un agraïment profund per haver pogut ser administradors de la vostra generositat. A les cases els queden els “camarotes”, a Aventura li queda la guagua i la biblioteca construïda i plena de llibres, a algú li queda la casa millorada, un altre va ser contractat durant un any com a profe de música, i molts altres petits projectes diaris que hem pogut dur a terme gràcies a la vostra generositat. Des del més profund, gràcies.

Un blog que ens ha obligat a reflexionar i a viure un poc més a poc. Que ens ha permès sentir que no tan sols érem dos, sinó que érem molts els que ens sentíem part d’aquesta aventura.

Un esforç per retenir en la memòria el sabor de l’arròs, del Cafè i dels “guanduls” en cada casa.

Una il·lusió gran de tornar a casa. D’abraçar als nostres. De començar de nou, en el cor més ple de noms.

Un arrencar la guagua, un silenci i voler, però no mirar enrere. Una última bola a les nostres estimades veïnetes de Sabaneta. El més difícil dels comiats, segurament.

Un agraïment a Déu pel que ens ha protegit en cada pujada i baixada a Aventura. Però sobretot, Gràcies bon Déu, per lo feliços que ens has deixat ser en esta terra i en esta gent. Marxem en el cor encongit, però què feliços hem sigut…

img_5608

 

SKYPES I VISITES

visites2I com molts ja sabeu, en uns quants dies tornem cap a casa i direm adéu a esta estimada terra. Tenim unes quantes fotos per aquí a l’ordinador que ens ve de gust compartir, perquè ens han fet molta companyia durant aquests quasi tres anys. I és que segurament en uns dies la icona del skype passarà a ser ignorada, però durant aquest temps ens ha regalat moments entranyables.

img_2742

img_2548

img_3303

img_3059

img_3131

img_2999

img_0187

img_2752

img_3230

img_3405

Gràcies a tots! Als que ens hem parlat sovint, als que ens heu visitat, als que heu seguit pel bloc el que hem anat vivint, als que heu fet donatius, als que heu pregat, … GRÀCIES. GRÀCIES. GRÀCIES.

LA BIBLIOTECA D’AVENTURA

Quasi fa un any, celebrant no recordem què en una pizzería, se’ns va acudir la idea de demanar-vos llibres. Ja feia temps que sentíem diàriament la necessitat d’un espai per fomentar la lectura en condicions. Vam simplement fer uns flyers, ho vam publicar al facebook i vam coordinar tres punts de recollida. En cosa d’un mes vàreu recollir gairebé 1300 llibres. Els nostres pares van encarregar-se amorosament de classificar-los, encaixar-los i enviar-nos-els. Van venir en vaixell i a principis de juny van arribar a San Juan. Abans de les vacances d’estiu ja havien arribat a Aventura, però les caixes en que van arribar ens han servit de taulell durant uns mesos, ja que la fusta de la Biblioteca estava donant que parlar.

1

Finalment durant l’estiu es va poder tallar la fusta i quan vam iniciar el curs vam poder posar-nos seriosament en la construcció de l’espai. Ha estat una altra vegada, una construcció molt participativa. Teníem un fuster i Aventura posava la mà d’obra, la il·lusió i les ganes d’aprendre. A les hores de l’assignatura vocacional han carregat la fusta, l’han polit, l’han envernissat, han muntat les taules, han numerat els llibres, els han col·locat a les prestatgeries… I com ja tots teníem moltes ganes de fer-la servir, el 15 de novembre ja la vam posar en marxa, encara que la inauguració i benedicció no podia ser fins l’1 de desembre.

3

En l’horari de cada dia tenim una hora a la tarda destinada a la lectura. Es la millor hora per anar a la Biblioteca, plena de gent i silenciosa. Sembla un petit miracle dins del marc de soroll al que estem acostumats. Els estudiants més grans fan de bibliotecaris, motiven la lectura i s’encarreguen de portar un control a través d’uns senzills carnets de lectura.

img_4585

A part de Biblioteca és aula d’Informàtica i ens permet tenir els ordinadors controlats i fer un millor us de la tecnologia.

2

Es un espai senzill i acollidor. Però sobretot és un espai significatiu. Fa tan sols 6 anys Marta, una missionera d’Ocasha, ajudava a crear en cada una de les comunitats un petit armari amb uns quants llibres. Pràcticament cap xiquet sabia llegir. Per a molts aquella va ser una embranzida important. Ara la majoria d’aquells xiquets estan a Aventura, son els grans de l’escola i llegeixen coses com el Diari d’Ana Frank, versions juvenils de El Quijote, Momo, Diari d’un jove maniàtic, …

Molts dies en aquests anys ens hem desesperat perquè els problemes no han faltat en Aventura, perquè l’actitud no sempre és la que un desitjaria, … però quan els veus llegir silenciosament a la Biblioteca, tractant els llibres en delicadesa i explicant-se després uns a altres les històries que han descobert entre les pàgines, … llavors et passen tots els disgustos del caminar diari i sents molta alegria i esperança de veure que el futur d’aquests joves pinta molt millor que fa tan sols 7 o 8 anys.

Aventura sent seva la Biblioteca, però molts de vosaltres l’heu de sentir igualment vostra. Gràcies una vegada més.

img_4920

FELIÇOS VOSALTRES ELS …

img_3995

Un vespre venen a buscar-nos a Aventura per si podem baixar al “viejo Candito” que viu a una comunitat pròxima. La nit anterior s’havia posat malalt i al llarg del dia no ha arribat cap guagua a la comunitat. L’ingressen, però al passadís de l’hospital. Allà dura 10 dies, en mig de sorolls, de metges que no mostren ni massa professionalitat ni massa formació, envoltat de la soledat de l’hospital i d’algun fill que sempre l’acompanya. Al seu funeral expliquen que als seus 80 anys ja descansa. Recorden que quan era jove, buscava feina on siguera i després, caminava dies i dies en mig sac d’arròs al coll per dur-lo a la casa. Feliços els pobres, feliç tu estimat Candito, que vas tenir ben poques coses materials a la vida. Ja deus ser al Regne del Cel. 

img_3377

Les pluges han tornat a desgastar el camí. Les tres comunitats de la part alta, La Cienega, La Higuera i Hondo Valle, comencen a comentar que quelcom hi haurà que fer. “La palita de la Iglesia está estropeada” i Los Picapiedra – nom popular amb el que es coneix a la companyia minera que explora la zona – “no están por pagar a una brigada de hombres”. Al pati de casa d’un es comenta la idea, de camí a casa de l’altre es forja amb els tres que s’ensopega. A l’endemà arriba un home en cavall de l’altra comunitat, es fa córrer la veu de la, ja invitació. Es va concretant el dia, es segueix passant la veu, alguna dona farà el dinar, no us oblideu de dur tots els pics i pales que apareguen i alguna garrafa d’aigua. Arriba el dijous. Les 8 del matí i els homes, uns 60, van aplegant-se als diferents llocs de la pujada que presenten més problemes. A les 2 del migdia, ja han fet una feinada. De tornada comentem el perill de que els diners i les brigades assalariades, maten aquest esperit comunitari que tan de valor té. Feliços vosaltres quan treballeu en gust pels germans, Déu us ho pagarà amb escreix!

img_3333

Fa uns dies la Maria agafa una grip i el diumenge no va a la missa. Roger ha d’explicar a un munt de gent que Maria té febre i per això s’ha quedat descansant. A migdia ve Minerva en dos plats d’arròs per a que no ens toque cuinar, diu. A mitja tarda arriba Carmen, que ha buscat una moto per arribar a casa nostra, en un suc natural de guaiaba que diu, va molt bé per a la grip. Al ratet, ve Dioni en una llet de vaca recent munyida que segons diu, dóna molta força i recupera “de una vez”. Afegim al menú que han decidit les parroquianes, el paracetamol. Però un assaboreix que el medicament baixa la febre, però el que porten les veïnes fa augmentar l’estima, la companyia, l’agraïment. Feliços vosaltres els que no heu perdut el do de la compassió. Déu se’n compadirà de vatros diu l’Evangeli i de passada, ens ensenyeu als rics i postmoderns, el molt que necessitem d’aquests gestos que ens humanitzen. 

PELS VOLTANTS DE LA PRESA DE SABANETA

dscn4571

Durant aquests anys una bonica vista ens ha acompanyat en les pujades i baixades a Aventura. Cada dilluns i cada divendres hem pogut contemplar La Presa de Sabaneta i també comentar si estava pujant o baixant segons l’època de l’any. Els primers kilòmetres la bordegem tot passant per les comunitats de Majagual, El Ingeñito i La Lima, en arribar a Boca de los Arroyos comencem a pujar i a pujar fins arribar a dalt de tot de la muntanya, on una meravellosa vista de la presa ens saluda majestuosament. Molts dies tot contemplant la presa ens ve un cert paral·lelisme amb el llac de Tiberiades, on Jesús va passar els anys de la seva vida pública. Què fàcil el paral·lelisme i què difícil viure molts dies eixe esperit evangèlic que tant desitgem.

img_4488

Però algunes coses si que les entenem ara millor. En aquesta cultura de camp, d’austeritat, de fe senzilla, molts passatges bíblics els comprenem ara de manera diferent. Aquesta manera de viure té més similituds en el que va envoltar a Jesús, que les nostres cultures modernes, digitalitzades i consumistes. Segurament per això ens és més fàcil captar aquí alguns detalls, que asseguts en un banc d’una església a casa nostra.

El fet de viure i compartir la vida amb la gent de les comunitats que viuen al voltant de la presa, ens ha fet entendre d’una altra manera alguns textos bíblics… ens ha ajudat a redescobrir la figura de Jesús, un Jesús diví, però a la vegada molt humà. Tan humà que tenia clar que tenia una missió però no sabia ni com, ni quan, ni on, ni a qui… però mica en mica, mentre vivia, va anar descobrint.

img_2989

Per nosaltres una paraula clau en la missió ha sigut: infants. Quan Jesús diu “Deixeu que els infants vinguin a mi; no els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells”(Mc 10, 14). Això ho interpretàvem com que teníem que ser innocents, senzills, fràgils, petits,… aquí, en els racons on la pobresa ha fet més mal i l’educació encara té molta feina, veus que els últims en menjar són ells, que moltes vegades els maltracten, que no tenen vot ni veu, que són els que fan els encàrrecs, en definitiva, són els “ningú”! És quan et dones compte que en temps de Jesús, els xiquets eren igual i que quan Jesús parla de ser com ells es refereix a ser els últims.

També ens ha fet molta gràcia descobrir que la següent cita és produeix tal qual “Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies” (Jn 4, 40). Així, sense avisar, sense haver-ho planificat, sense avisar al lloc que es suposa havia d’arribar i ho farà un parell de dies més tard. Moltes vegades visitant les comunitats ens diuen: ¡Qué bien que estamos acá, quédense a amanecer! O quan ens disposem a marxar d’una casa: ¡Pero no se vayan todavía, vamos a pasar aquí el día!. Nosaltres som incapaços de canviar la nostra planificació, si no és per una causa major. No obstant ens meravella veure la facilitat que té la gent per canviar de plans, de quedar-se un o dos dies en una casa aliena esperant una connexió de transport o simplement perquè s’hi estan agust. I ho viu en tanta naturalitat, el que acull com el que és acollit. També allò de visitar un familiar malat i quedar-se unes setmanes cuidant-lo és molt habitual. I el més entranyable és quan maten la gallina, el porc, la cabra, … el que hi hagi, perquè ha arribat algú estimat. És un motiu de festa, d’acció de gràcies. Com no recordar el passatge del fill pròdig, quan el pare mana matar el vedell gras millor? Com Maria i Josep, encara hi ha dones que al seu vuitè mes d’embaràs pugen sobre una mula i baixen a Sabaneta per esperar el moment de donar a llum els seus fills.

img_5637

I nosaltres, moltes vegades ens hem hagut d’apartar, hem hagut de prendre certa distància i pregar, posar allò que estàvem vivint en mans del Pare, perquè no ens en sortíem.

Surt de la teva terra

Avui és el DOMUND. Ens encanta el lema d’aquest any: “SURT DE LA TEVA TERRA”. Un sortir, que després de tres “domunds” fora de casa, podem traduir en un: APRENDRE, ESTIMAR, PATIR AMB, CRÉIXER, ESTUDIAR, COMPARTIR, DEIXAR-SE ACOLLIR … ESPERANÇA. SOBRETOT: ESPERANÇA.

5

Compartim amb vosaltres els dos últims testimonis. Un és de l’Alba, una maca i jove voluntària de Tortosa que va vindre amb Maria i Aniol el mes d’Agost. El segon, és del Joanjo, un amic nostre que va estar gairebé tres setmanes amb nosaltres a finals de setembre. Gràcies als dos, per voler compartir també la vostra particular experiència de “surt de la teva terra”.

¿Y CUANDO VA A VOLVER?

Potser si em poses a escriure aquesta entrada d’aquí uns mesos aconseguiria que això passes a ser la crònica d’un viatge -molt especial- a la República Dominicana. Però avui no podrà ser així. M’assec davant l’ordinador. Només fa dos dies que soc a casa i amb la bachata de fons em trobo mirant la galeria d’imatges del bloc. Massa emocions a flor de pell. Abans hi veia paisatges verds i cares desconegudes; de repent reconec persones a qui poso nom, persones que m’han regalat molt més que trenta dies de vida.

6

Calculo l’hora que deu ser ara a l’illa, i entre tant de jet lag emocional crec que toquen les sis del matí. Imagino que a la cabanya de les noies ja estan a la carrera per veure qui entra primer a la dutxa. Desprès sessió de perruqueria, uniformes al lloc i al so de la campana tots en fila per cantar l’himne nacional. Entre tant alguna conversa sobre l’activitat de la nit anterior, del professor que toca a primera hora o d’alguna altra cosa que per molt que intentes entendre se t’escapa. Només apta pels qui dominen la llengua: dominicà nivell avançat. Roger i Maria sabrien traduir-nos-ho, ellos si que han aprendido rápido. Jo ho he intentat, n’he fet fins i tot una llista: saluuuudos, ¿que lo que?, tranquiiiiiiiilo. Però…m’han faltat hores. M’hauré d’aplicar, amb l’idioma i amb el ball. Igual és que estic buscant ja l’excusa per tornar-hi…

Com anava dient, amb les dutxes d’aigua freda i l’himne arranquen els dies a Aventura o almenys així m’agrada recordar-los a mi. Amb gent a munt i avall, amb torns de neteja que involucren fins al més petit, amb partides a la cancha faci sol o plogui com si el món s’acabés. Tardes de lectura en les que a estones llegeixen i d’altres et busquen, còmplices, per xerrar una estona: ¿y está casada? ¿y tiene hijos? ¿y cómo es la vida en España? ¿y su casa, es como las de aquí?…tantíssima curiositat, tantíssimes ganes de conèixer i d’aprendre…

7

El millor d’Aventura és que és d’ells. I ho fan evident en cada matí que treballen per acabar a temps la biblioteca, en cada nit en la que els toca compartir llit mentre esperen a que estiguen acabades les lliteres noves i ho fan contents, en la motivació que posen en cada activitat que se’ls proposa, en l’emoció en la que t’expliquen la pel·lícula de la nit anterior tot i haver-la vist ja tres vegades. Cada detall al que li donen vida fa encara més i més gran el sentit d’aquest projecte.

És per això que només puc donar les gràcies. G R À C I E S, de veritat! Als pares que hi treballen, a les mares; als germans que van estar i que ara ja han acabat, als fills, al Padre. A Roger i Maria. Gràcies perquè ha sigut tan i tan genial que em costaria molt poder assenyalar una sola cosa negativa. Bueno…si…el comiat. Que es respon a tots aquests somriures que no saps si tornaràs a veure mai quan et diuen ¿y cuando va a volver?

img_20160907_164048-1

I així, amb aquesta pregunta donant voltes pel cap –i pel cor- continuo buscant la recepta per fer més passatgeres les despedides. M’agradarà dir-los que no es un adéu…¡nos vemos ahorita!

Alba Monclús

UNA ESTONA DE CEL

Per uns breus moments una estona de cel,

ja no importa el demés, una estona de cel.

El que dura el cafè és una estona de cel.

 

Porto dues setmanes a República Dominicana amb el Roger i la Maria. Estem a la guagua. Em toca canviar de cançó, i un títol ressona dins meu d’una forma diferent a com ho havia fet mai. Una estona de cel dels Pets.

Quan, fa uns anys, escoltava aquesta cançó recordava els cafès amb la colla, la gent de la parròquia, les rialles, les estones compartides,… Avui aquesta cançó em fa tornar una setmana i mitja enrere.

3

El primer dia que conec la comunitat més propera a Aventura, La Higuera, m’hi porta la Maria. Anàvem només a portar unes fustes i a recollir menjar per l’escola. Sembla un lloc molt tranquil, anem fent els encàrrecs que tenim. Tothom està a l’expectativa de la festa que preparen pel dijous a la nit i ho van comentant amb la Maria. Arribem a casa de Magdalena que ens ofereix un cafè, un cafè de debò. Li comento a la Maria que el cafè està molt bo i li demana a Magdalena que m’expliqui tot el procés de l’elaboració d’aquell cafè. Jo mai m’havia parat a pensar la feinada i el temps que es pot dedicar a tenir un cafè a punt per ser servit.  A casa nostra, on el cafè el tenim en càpsules, perdem molt poc temps en preparar un cafè per a algú. Magdalena no només serveix cafè a algú que no coneix, sinó que ha participat en tot el procés, torrar-lo, assecar-lo, colar-lo, … Aquesta dona no només m’està regalant cafè, m’està regalant el temps que ha passat per a que jo tingui un cafè. Aquells breus moments, fent un cafè amb Magdalena, son una estona de cel.

image1El dijous tornem a la Higuera. Però, abans d’endinsar-nos molt a la festa, fem una escapada a la casa més allunyada. Allà conec a Narcisa, una dona que viu a la casa des d’on s’observa tota la comunitat. Don Elias, el seu marit està a casa d’una filla, on es recupera d’uns dies de trobar-se malament. La casa de Narcisa està situada al lloc per on passen tots els treballadors de la loma. El noi que trobem xerrant amb ella ens explica que Narcisa sempre té menjar preparat per tots els que passen per allà i que sempre l’ofereix. Ella es defensa del tema del menjar dient que no sap preparar menjar per dues persones, així que sempre en pot oferir a tothom qui passa per allà. Nosaltres aconseguim que només prepari cafè, té el mateix gust que el de dimecres. Però l’ubicació de la casa fa que sigui millor encara. El que dura el cafè és una estona de cel.

Després de la festa, dormim a casa de Santa, una altra cuinera d’Aventura que encara no coneixia. La xerrada i les rialles abans d’anar a dormir denoten que ella i el Roger i la Maria tenen una molt bona amistat. Dormo a l’habitació del seu fill, que me la cedeix totalment. De fet, quan parlarem de que hem passat una nit a la Higuera direm: “Amanecimos en La Higuera”, em sembla molt maco pensar que per ells no és més important on passes la nit sinó on comences un nou dia. Santa ens prepara l’esmorzar, on no hi falta el cafè. Amanecer en la Higuera, una estona de cel.

 Els 4 minuts de cançó han passat i jo repasso altres moments d’estones de cafè. El cafè de La Ciénega, una altra comunitat, a casa d’una família que coneixen molt bé al Roger i la Maria, un cafè que, tot i que qui ens l’ofereix està enfeinada, para el que fa per compartir el cafè amb nosaltres. Els cafès del matí a Aventura, el moment ideal per una estona de pregària compartida. Els cafès del matí a Sabaneta tot veien la trajectòria de l’huracà Matthew.

I, tot seguit,aquelles estones de cel que no giren entorn del cafè. Les hores de lectura amb els de cinquè. Els jocs amb els veïns menuts de Sabaneta. Veure aquell riu fronterer de Pedernales ple d’aigua i de vida. I, sobretot, aquella tarda a casa de Micaela, a Haití. Estones on es para el temps i on ja no importa el demés.

4

Gràcies Roger i Maria per fer possible que el meu pas per Dominicana fos un conjunt de grans estones de cel.

Joanjo Gonzalez

ESTRANY “MATTHEW”

Dilluns i dimarts vam passar-los a la casa de Sabaneta, amb el Joanjo, un amic nostre que ha vingut a veure’ns i a conèixer de primer mà aquesta gent i aquesta terra. Dos dies de pluges i vent tancats a casa. Res destacable ha deixat l’huracà Matthew al seu pas per aquesta zona. Algunes collites afectades, però per al que hagués pogut ser, tots donem gràcies a Déu.

img_4238

Aventura tancada fins dimecres, com totes les escoles de la part sud i oest de Dominicana. Per la idiosincràsia particular de la nostra escola, decidim no fer classes tampoc dijous i divendres. Natros si que pugem dimecres i excepte uns quants pins i pinets que toca apartar del camí, tot en ordre. De camí uns haitians ens diuen que “en su país si que ha afectado”. Natros no fem molt de cas perquè cap mitjà es fa ressò i la web de la central de Miami, on es segueixen perfectament les trajectòries dels huracans, ja diu que Matthew ha sobrepassat Cuba.

Baixem divendres i alguns correus i missatges ens pregunten si estem bé, corpresos d’algunes imatges que arriben d’Haití. I aquests missatges avui divendres? Que ha passat a Haití? Entrem als diaris i si, efectivament, una altra vegada ha plogut sobre mullat. I els que van morir dimarts no són noticia fins divendres. Increïble en aquest món globalitzat i de la comunicació. Desconeixem l’explicació, però segurament té a veure que l’huracà ha afectat a una zona rural, molt lluny de Puerto-Príncipe. I pel que coneixem d’altres zones d’Haití, aquests no existeixen ni als ulls del món, ni als ulls dels poderosos i governants del seu país. Tan sols existeixen als ulls de Déu.

Ahir dissabte, amb el Joanjo, vam anar d’ excursió a una platja de Pedernales, tocant Haití. La sorpresa és que la sorra blanca que sol captivar-nos en la seva bellesa, és ara un cementiri de moltes coses, entre elles moltes estrelles de mar. Una, dos, tres, … cents i cents. Quina llàstima i al mateix temps què insignificant: són estrelles de mar! Són estrelles de mar i prou! Vorejant la costa arribaríem on els que han apagat la seva vida són xiquets, vells, mares, pares, fills, … Allà no podríem dir: són persones i prou!

img_4294

Camines estrany. Que Haití estigui situat en el Paso de Los Vientos, pot ser part de l’explicació. Que les cases es diguin així, però no arribin ni de lluny a la categoria de cases, té molt d’explicació. Que a Espanya baixem l’iva dels gossos i a Haití es sorprenguin quan preguntes com es diu el gos, creiem, que té més relació del que sembla. Que el govern d’Haití és corrupte, no s’aclareix i no fa bé la seva feina, també deu tenir prou relació. Que la ONU, ara es posarà medalles, però que des d’aquí la sensació no és ni tan clara ni tan bona, també és veritat.

I estrany i trist et quedes mirant les estrelles.

img_4311

Diumenge al matí ens arrimem fins la porta fronterera que separa els dos països. Una rambla seca sempre ens rep, però aquesta vegada hi ha aigua al riu. I en l’aigua ha arribat la vida. Les dones renten la roba més còmodes i animades que mai. Els xiquets juguen en l’aigua. Se tiren on hi ha un toll més fons. Riuen, què contents estan en aquesta novetat que saben que tan sols durarà uns dies.

img_4320

Que estranya és la vida a estones.

1